Encetat el solstici d’estiu, cada nit es fa més present una de les estrelles més brillants del firmament. Cap a llevant s’alça un punt de llum blanca amb un lleuger matís blau, com una aiguamarina suspesa al cel. És Vega, l’estrella alfa de la constel·lació de la Lira, que domina les nits estivals i posa en escena al gran Triangle d’Estiu.
Mentre la seua lluentor creix damunt l’horitzó, milers de persones es reuneixen al voltant del foc o baixen falles per les muntanyes pirinenques per celebrar una de les festes més arrelades del país: la nit de Sant Joan, la festa del foc.
En el Costumari Català, Joan Amades recull diverses pràctiques vinculades als rituals de petició de desitjos a les estrelles. El nom «estel de Sant Joan» apareix com una denominació popular associada a aquesta nit solsticial. És precisament aquí on la tradició esdevé significativa: l’estel de Sant Joan no funciona tant com un objecte celeste determinat, sinó com un símbol del solstici, quan el foc i les nits més curtes de l’any comparteixen protagonisme.
Vega és una estrella relativament jove. Va néixer fa només uns quatre-cents cinquanta milions d’anys, quan a la Terra els sediments geològics que avui formen moltes de les nostres pissarres començaven el lent procés metamòrfic.
Encara no ha arribat a la meitat de la seua existència, però la joventut és enganyosa. Amb una massa més de dues vegades superior a la del Sol i una lluentor quaranta vegades més intensa, crema el seu combustible amb una voracitat extraordinària. Com una teia de pi roig encesa durant la baixada de falles, projecta una llum poderosa però Vega, viu de pressa i es consumirà abans que el nostre Sol arribi al final del seu llarg camí.
Tanmateix, la seua història ens recorda que el temps d’univers no és equitatiu al nostre. D’aquí a uns onze mil anys, a causa del lent balanceig de l’eix terrestre —el moviment de precessió—Vega ocuparà el lloc que avui correspon a l’Estrella Polar i es convertirà en la guia immòbil de les nits del nord.
Per a una estrella, onze mil anys no són res més que un instant; per a nosaltres, tota una eternitat. Potser caldria aprendre a gaudir del pas del temps assaborint la nit i el silenci, com ho feien els nostres ancestres, sota aquesta mateixa llum blanca i blavosa que anomenaven l’estel de Sant Joan.
