Cada agost, les populars llàgrimes de Sant Llorenç tornen a il·luminar el cel i, amb elles, reviuen llegendes que han passat de generació en generació molt abans que l’astronomia raonés tesis científiques.
D’antuvi s’explicava que, en aquestes dates, apareixia al cel la Canícula, una estrella tan poderosa que vessava la seua escalfor sobre la Terra. Sortia el vint-i-u de juliol i s’amagava el deu d’agost, sempre tan a prop del Sol que la seua llum quedava amagada per la llum de l’astre rei. Aquell excés de calor servia per explicar les jornades més sufocants de l’estiu, quan l’aire sembla immòbil i el paisatge quedava enrossit sota la força del Sol canicular.
El deu d’agost se celebra la festivitat de Sant Llorenç, martiritzat, segons la tradició, damunt d’unes graelles enceses. La intensitat d’aquell foc es va fondre en l’imaginari popular amb la calor de la Canícula, fins al punt que aquesta diada fou considerada durant molt de temps la més roent de l’any. Amb el pas dels segles, els estels fugaços que solquen el cel durant aquestes nits acabaren identificant-se amb les llàgrimes del sant.
Cada agost la Terra travessa el corrent de diminutes partícules que el cometa Swift-Tuttle ha anat deixant al llarg dels seus successius passos al voltant del Sol. Descobert l’any 1862 pels astrònoms Lewis Swift i Horace Parnell Tuttle, aquest cometa completa un pas al voltant del Sol aproximadament cada 133 anys. Quan aquestes partícules penetren rabent a l’atmosfera terrestre, la fricció amb l’aire les escalfa fins a tornar-les incandescents i acaben desintegrant-se, produint la pluja d’estrelles que coneixem com a Perseides.
No és estrany que aquestes llums fugisseres hagin estat associades a llàgrimes, presagis o desitjos. Les explicacions científiques arribarien molt més tard, però la tradició oral ha mantingut viu un relat que encara avui dona un significat especial a les nits d’agost.
Enguany, el màxim d’activitat de les Perseides coincidirà amb el 12 d’agost, una jornada excepcional per als amants de l’astronomia. Al capvespre tindrà lloc un eclipsi total de Sol que enfosquirà el paisatge durant uns instants, mentre que, ja entrada la nit, les llàgrimes de Sant Llorenç començaran a solcar el firmament. Si els núvols respecten la cita, el cel ens regalarà dos dels espectacles més fascinants que ens pot oferir la natura en un mateix dia.
Avui sabem que les llàgrimes de Sant Llorenç són petites partícules del cometa Swift-Tuttle que es desintegren en entrar a l’atmosfera terrestre. Però conèixer-ne l’origen no els resta ni un bri de màgia. Al contrari, comprendre els mecanismes que les fan possibles fa encara més extraordinari l’espectacle. Cada Perseida que travessa la nit ens recorda que la ciència no ha vingut a substituir la fascinació, sinó a enriquir-la. I mentre un breu traç de llum dibuixa el seu camí sobre el firmament, continuem compartint amb aquells primers observadors una mateixa emoció: la de sentir-nos petits davant la immensitat de l’univers i fortunadíssims de poder-ho contemplar.
